Així Parla Puigdemont

¡Ahora yo me voy solo, discípulos míos! ¡También vosotros os vais ahora solos! Así lo quiero yo.

I així és com Puigdemont va deixar Catalunya, avocant de nou a l’esperit del seu creador, adoptà la imatge d’un superhome. I així és com Puigdemont va guanyar unes eleccions emprenent un camí allunyat de la tumultuosa capital catalana per elevar el seu esperit, passar de lleó a nen, en un lloc tranquil, allunyat d’aquells camells qui amb ressentiment l’acusen de ser l’artificier de la transvaloració de la moral castellana, del preuat imperi espanyol i la seva constitució.

Davant d’aquesta situació, diverses veus s’han alçat i la discussió efervescent dels sobretaules entorn a la tornada de Puigdemont han esdevingut el camp de confrontació principal entre els independentistes: que si ha de tornar en el cas de poder ser investit, que si no ha de tornar perquè ja n’hi ha prous a la garjola, que si ha de tornar en el cas de que l’oracle li asseguri ser l’elegit que salvarà Sion… Davant d’aquesta situació, la resposta és senzilla, el camí com gairebé tot en aquesta vida ja l’ha traçat algú altre:

El hombre del conocimiento no sólo tiene que poder amar a sus enemigos,

tiene también que poder odiar a sus amigos.

 Se recompensa mal a un maestro si se permanece siempre discípulo.

¿Y por qué no vais a deshojar vosotros mi corona?

 Vosotros me veneráis: pero ¿qué ocurrirá si un día vuestra veneración se derrumba? 

¡Cuidad de que no os aplaste una estatua!

¿Decís que creéis en Zaratustra? ¡Mas qué importa Zaratustra!

Vosotros sois mis creyentes, ¡mas qué importan todos los creyentes!

 No os habíais buscado aún a vosotros: entonces me encontrasteis.

Así hacen todos los creyentes: por eso vale tan poco toda fe.

Així que, de la mateixa manera que tots vam ser capaços de condemnar a Puigdemont quan semblava que ell de forma unilateral semblava prendre el camí de convocar unes autonòmiques envers de proclamar una república de pa sucat amb oli, siguem capaços ara de superar aquest sentiment tant català de venerar figures, símbols i icones que nomes serviran per d’aquí 50 anys fer un aplec en alguna muntanya perduda d’aquesta tan preciosa terra i busquem-nos a nosaltres mateixos, tal i com vam fer l’1 d’octubre, transvalorem tot allò que coneixem i sabem que fa pudor, no fos cas que si algun dia empresonin a Puigdemont en caigui una figura Massa pesada.

Los buenos y justos me llaman el aniquilador de la moral: mi historia es inmoral. 

Si vosotros tenéis un enemigo, no le devolváis bien por mal: pues eso lo avergonzaría. Sino demostrad que os ha hecho un bien.


Todas los fragmentos escritos en este artículo forman parte de Así Habla Zarathustra de Friedrich Nietzsche

Compartir:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *